el COL·LECTIU

L’amor és aTemporal.
La mort és aTemporal.
La vida és aTemporal.
El sentit de la vida.
La recerca de la identitat.
De sentit.
La manca de sentit és aTemporal.
Fins i tot avui, és aTemporal.
aTemporal també és nom de col·lectiu.
Del nostre col·lectiu.
Un col·lectiu que es forma a partir de diverses personalitats. Diverses trajectòries, maneres
d’entendre el món, de viure’l, i de fer teatre.
Un col·lectiu que es fa fort i ric gràcies a això. Som individus, i som un com col·lectiu.
Ens encanten les contradiccions.
Portem anys treballant en col·lectiu. Amb configuracions diverses, en projectes diversos i processos
també diversos, i hem descobert que ens entenem. Que ens admirem. Que tenim cura les unes de les
altres. Que ens estimem.
Quan ens ajuntem, realitzem una feina que sempre se situa entre allò cínic i allò ingenu. Que no es
permet tenir esperança però que no pot evitar tenir-la. Ens trobem atrapades en una espècie de limbo
poètic del que poques vegades volem escapar, i que defineix el teatre que resulta de la unió dels
nostres universos. Al nostre teatre sempre hi ha poesia. Sempre hi ha música. Sempre hi ha
existencialisme. I sarcasme. I riures còmplices. I contradiccions.
Ens encanten les contradiccions.
Ens ho fem com ens ho fem, sempre acabem parlant de l’amor. De la mort. De la vida.
De la manca de sentit. La incertesa. L’absurd.
L’absurd també és aTemporal.
El dia que perdem l’absurd serà el dia en el que deixarem de ser nosaltres
mateixes, i el dia que deixem de jugar a entendre el món serà el dia que
deixarem de fer teatre.